Educació i cinema

El cinema, una eina d'educació integral i transdisciplinària



Patrícia Agüera Pàmies. Barcelona, 26 de gener de 2007


En el títol d'aquesta ponència he volgut esmentar els conceptes:

* d'educació transdisciplinària -que travessa i implica diversos àmbits alhora, sense distingir-los ni separar-los-;

* i d'educació integral, que és aquella que es basa en el desenvolupament global de l'ésser humà i que té en compte els coneixements, la consciència corporal, el pensament i l'educació emocional, donant importància a les habilitats i a les actituds.

Per tal d'il·lustrar aquestes idees amb experiències i aplicacions pràctiques d'Educació en Cinema, parlaré del treball que estan realitzant alguns professors de secundària al Liceu Francès de Barcelona, oferiré exemples de pel·lícules i destacaré sovint la importància de la coordinació entre docents de diferents àmbits, apostant per l'intercanvi, la interdisciplinaritat i la transversalitat. Però també faré noves propostes per millorar allò que ja s'està duent a terme.

Compartint projectes Cinema i mitjans de comunicació.

Començarem amb l'exemple del curs de 2n d'ESO, on es treballa -en el centre esmentat-, a les assignatures de Llengua i Literatura castellana i catalana, els mitjans d'informació i de comunicació com un tema comú. En aquest cas es poden utilitzar quatre films per a reflexionar sobre:

* la premsa: The Front Page, de Billy Wilder (1974), ambientada al Chicago de l'any 1929 (àrea de Ciències Socials), és una sàtira del món de la premsa que critica amb duresa els periodistes sense escrúpols que només busquen la notícia i són capaços de mentir o d'inventar-se el que calgui per tal d'aconseguir el major prestigi possible per al seu diari. En aquesta obra, els diàlegs són tan àgils i complexos que val la pena veure-la en la versió doblada i treballar els fragments més rellevants amb el/la docent de l'àrea d'Anglès.





* la ràdio: Historias de la radio, de José Luis Sáenz de Heredia (1955), permet que els alumnes aprenguin a apreciar un humor càndid i fresc poc habitual actualment, però també els pot fer descobrir alguns aspectes propis de la societat espanyola durant el franquisme (àrea de Ciències Socials), alhora que pot servir per prendre consciència, després d'una visita a una emissora de ràdio actual, de l'evolució dels aspectes tècnics (àrea de Tecnologia), de l'ús i de la presència social d'aquest mitjà.




* la televisió: No somos nadie, de Jordi Mollà (1991), és un bon document per a treballar sobre el llenguatge audiovisual. Presenta un estil innovador, més televisiu que cinematogràfic, similar al zàping, lleugerament agressiu, molt ràpid i desorientador. La pel·lícula és molt crítica amb el poder que controla els mitjans, amb la religió i amb els reality shows, convidant-nos a imaginar un futur en el qual la televisió serà un mitjà tan poderós que podrà prescindir de totes les normes ètiques amb el vistiplau de la societat... Potser ens hi estem acostant, setze anys després de l'estrena del film...?



Quant a The Truman show, de Peter Weir (1998), toca el tema de la falta d'ètica i l'absència de límits en el món de l'espectacle mediàtic. Es pot treballar en paral·lel a l'assignatura d'Anglès en versió original, escollint fragments, incloent i ometent els subtítols per a treballar la comprensió oral, donant als alumnes per escrit algunes parts del guió i demanant-los que completin el que hi manca, fent un breu debat sobre el que s'ha vist i entès, etc.



* la manipulació dels mitjans: A Wag the dog, de Barry Levinson (1997), veiem com uns assessors de la presidència dels Estats Units “fabriquen” la política des d'una productora de Hollywood inventant una guerra per a distreure els mitjans d'un possible escàndol sexual a la Casa Blanca, tot articulant una retòrica visual -desplegada a través de la imatge, la música, el vestuari, la publicitat i la promoció- que busca l'acceptació d'una causa i d'un líder polítics a través del contagi sentimental. Aquesta obra també es pot treballar en versió original, com l'anterior.




Diversitat. Si el món és divers, el cinema també. Per això és important treballar la diversitat tant pel que fa al contingut com als formats i als gèneres cinematogràfics. A 3er d'ESO s'insisteix molt en la capacitat dels alumnes per argumentar adequadament les idees. Per això cal cercar temes d'actualitat que els motivin prou com per preparar, per exemple, amb l'ajuda de diversos docents i de coneixements i aptituds transdisciplinaris, debats televisius simulats i gravats per ells mateixos amb una o dues càmeres de vídeo.

* El cinema documental és un bon recurs per aconseguir aquesta motivació. D'una banda, podem citar Surplus, d'Erik Gandini (2003), una peça d'estètica innovadora, molt crítica amb el consumisme i amb la globalització, extremadament atractiva per als joves i que es presenta en llengua anglesa.


Però també cal destacar Baraka, de Ron Fricke (1992), preciós recull de fragments audiovisuals del món, relat sense paraules de la història de la relació entre la Terra i la humanitat.


Per acabar, tenim l'obra del cineasta Julio Medem La pelota vasca. La piel contra la piedra (en diversos idiomes, però essencialment en castellà) per a fer avançar un tema molt delicat que cal treballar als centres educatius si volem que els conflictes es resolguin algun dia. Aquesta activitat es pot combinar amb la lectura de la novel·la de Jordi Sierra i Fabra El temps de l'oblit, també relacionada amb la qüestió del País Basc.


* Els curtmetratges: Les 11 peces d'11 minuts realitzades per 11 cineastes de diferents orígens que constitueixen la pel·lícula 11'09”01 són perfectament vàlides per treballar la diversitat, sobretot si ens preocupem per presentar aquesta obra com una unitat construïda a partir de moltes altres amb l'objectiu de retre homenatge als éssers que van perdre la vida a Nova York. Resulten especialment interessants:

*el curtmetratge de Mira Naïr (Índia) a 2n d'ESO, on es poden estudiar en paral·lel les novel·les juvenils ¿Dónde estás, Ahmed? de M. Valls i Nahid, la meva germana afganesa d'A. Tortajada;

*la peça del britànic Ken Loach (des de 4t d'ESO fins al Batxillerat), que parla de l'11 de setembre de 1973 a Xile i es pot treballar en coordinació des de les àrees de Llengua castellana, Cienciès Socials i Anglès.